M’han encarregat
que faci una carta de comiat, un discurs de cloenda d’etapa, i la veritat és que
no sé ben bé com començar. Són tantes les coses que vull dir, tantes les
persones a recordar i agrair que m’emociono i em poso trista de només
pensar-hi.
Bé, començaré
pel principi així serà tot més fàcil.
Suposo que
recordareu, companys, aquella etapa en què l’entrada al cole eren plors, en què ens equivocàvem i dèiem mama a la mestra.
Cadascú plorava amb un to diferent amb més o menys intensitat i, la veritat, al
setembre i després de les vacances fèiem una bona orquestra de plors, gemecs i
llàgrimes. Aquella va ser l’època en què vam veure com ens queien les dents i
sense adonar-nos-en hem vist com ens han crescut.
Sens dubte, el
que més recordem mirant enrere és aquella bata que portàvem a classe. Era
incòmoda. Amb ella vàrem aprendre la complicada tasca de posar un botó dins del
trau.
Però que bé que ens
ho passàvem al pati! A vegades ni sabíem el nom del companys. Però jugàvem i
jugàvem. Ara mirem enrere i pensem: «que innocents que érem».
I qui no recorda
aquelles classes del famós "poti-poti"? Quantes coses que inventàvem!
Fèiem el primer que ens passava pel cap sense tenir dubtes en res.
El nostre somni
era quedar-nos al menjador del cole
per, així, ajuntar-nos amb els amics al migdia, i malgrat que el menjar no ens
agradés teníem el premi d’aquells eterns patis amb els nostres amics.
Passaven els
anys i es complia la nostra il·lusió: poder sortir per la porta dels grans,
aquells herois un metre més alts que nosaltres.
Van començar els
nostres anys a l’ESO, va incorporar-se gent nova i els vam acollir com si
sempre haguessin estat amb nosaltres. D’altres van marxar, però d'aquí uns
anys, quan ens vegem caminant per la Rambla, direm: «ell o ella anava amb mi a
classe».
Tot això que hem viscut, sense adonar-nos-en,
ho hem viscut junts dia a dia. Ens hem vist plorar, riure, créixer, hem fet mil amistats, hem viscut
mil excursions… I el més
important és que ens hem cuidat i hem crescut acompanyats d’aquells que avui en
dia són els nostres amics.
Cadascú té mil històries, històries que
tardaríem hores i hores a explicar, però ara per ara, la història que realment
compta és la que estem vivint. Hem estat junts dia a dia i hem pogut descobrir
com realment som, cadascú de nosaltres. Això sempre formarà part de la nostra vida.
Ara hem acabat una etapa. I com sempre al
final d’una etapa, uns marxen i d’altres es queden. Però sempre quedarà en la
història de la nostra vida l’Escola la Salut.
Moltes gràcies.
