A Català, també hem conegut les trobairitz, dones que, amagant la seva identitat en un pseudònim, confessaven els seus sentiments per un cavaller que les servia.
Aquest poema, escrit per la Gemma López i la Natalia Brando, ens en mostra les característiques més destacades.
IL·LÚS
QUE SOU
Innocent
pensàveu que era,
poemes em
recitàveu a cau d’orella.
“Sou bella,
preciosa” em dèieu amb un somriure.
Tan gentil i
elegant que éreu,
veu potent
afalagant-me.
Que si no
dormíeu, que si no menjàveu,
que si des
del primer dia que em vau veure…
Vós,
pensàveu que m’enganyaríeu?
Que per ser
casada ben mirat us tindria?
Que
desesperació i soledat en la meva vida hi hauria?
Que il·lús
que sou,
dient-me que
amb una nit amb vós jo seria afortunada,
suplicant-me
de genolls
“Si us plau
senyora, no em deixeu ara”.
No us
agenolleu
més inútil
que us seria,
sincera us sóc i us dic
que mai
arribarà aquest dia.
Natalia
Brando, Gemma López
